Sílvia Soler Boeken

Besos de domingo es una novela sobre las pequeñas revoluciones personales que miles de mujeres, auténticas heroínas cotidianas, tuvieron que llevar a cabo en este país para construir su felicidad en el entorno hostil y asfixiante de la dictadura y la represión religiosa. La protagonista, Valèria Isern, consigue afianzar su relación en un tiempo en el que amarse era un pecado, cuando los besos que duraban un poco se tenían que reservar para los domingos. Alrededor de su historia de amor, aparentemente ingenua, Valèria construye una vida plena, intensa y sabia. Su historia encuentra el contrapunto en la correspondencia que mantiene con su amiga Elisa, quien elige irse del país para lograr la libertad personal y la realización

Nosaltres, despres es una novel·la sobre el pas del temps, l´amor i els daltabaixos que cada vida comporta. Hi trobem quatre personatges principals, dos homes i dues dones, que coneixem quan són joves, quan la vida està pràcticament per estrenar -pero tothom ja arrossega una infantesa singular. Ambientada a la Barcelona contemporània, Soler ha escrit amb el seu estil característic, detallista i cinematogràfic, una novel·la que no es pot deixar i que atraparà els seus lectors fidels. Els personatges que hi viuen tenen anhels, expectatives i esperances que els mouen. I experimenten, com nosaltres, frustracions, alegries i desitjos i, sobretot, l´amor. I l´amistat, que n´es una de les seves principals formes...

«Era possible que aquella casa, a la qual havíem anat a parar els meus germans i jo arrossegant l’ànima i que havíem trobat tan deteriorada, com un espectre del que un dia havia estat... era possible que guardés l’ànima de les coses bones del passat que s’esborrava, l’essència dels anys lluminosos, que ens connectés amb un batec latent que encara érem a temps de recuperar?». Tres germans hereten la casa d’Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure. Serà el temps de la reconstrucció. «Hi havia dies que desitjava que una rierada s’ho endugués tot, les recances, els llibres del pare amb les dedicatòries, les cadires del jardí que la mare s’estimava, la noguera malalta, les abelles».

L’estiu que comença és la història de dues famílies, els Reig i els Balart, o més aviat, de la Júlia i l’Andreu, els primers fills de totes dues famílies als que acompanyarem al llarg de cinquanta anys de la seva vida. I durant aquests cinquanta anys viurem amb ells situacions que qualsevol de nosaltres podriem viure, la pèrdua d’un familiar, el primer amor, el naixement dels fills, un matrimoni fallit… I al llarg de tot aquest temps, un espai apareix constantment, un poble imaginari anomenat Sorrals i una casa a la platja amb un jardí farcit de magnòlies i gessamí, que any rere any apareix per estrényer el vincle entre les dues famílies, per difícils que siguin els temps i les experiències. I un brindis que es repeteix sempre en la celebració de l’aniversari de la Júlia i que dóna títol al llibre que, coincidint amb Sant Joan i el solstici d’estiu, serveix com el cap d’any per donar pas als bons propòsits i fer nét del que deixem enrera. L’estiu que comença és una d’aquelles novel-les maques perquè si que, sense grans floritures, ens conmou i ens emociona mentre l’anem llegint. Sílvia Soler ha estat la guanyadora d’enguany del premi Ramon Llull i és la seva cinquena novel·la, després de El son dels volcans, L’arbre de Judes, Mira’m als ulls i Petons de diumenge.

En el llibre que tens a les mans no trobaràs grans aventures, ni tragèdies, ni tan sols hi surt cap vampir. Hi trobaràs professores malhumorades, taquilles que costen d'obrir, amics d'infància i d'altres de més recents, entrepans mal descongelats, ties bones que no sabrien situar Catalunya en una mapamundi, entrenadors de bàsquet sonats, setmanes d'exàmens interminables... En fi, el simple dia a dia d'un adolescent -jo-, que segur que és similar al teu. Perquè en el fons tots els instituts s'assemblen, a tot arreu hi ha noies estranyes i, sobretot, totes les mares són igual de pesades.