Les Flors del mal

Meer over het boek

La segona edició de Les Flors del mal, privada de les sis "peces condemnades" per immoralitat, apareix el 1861. Romàntics per la melancolia que els envolta, parnassians pel seu culte al Bell i la rigidesa de la seva composició, aquests poemes il·lustren la teoria de les correspondències entre els elements visibles i invisibles, que són com "llargs ecos que de tant en tant es confonen" per elevar-se en correspondències verticals "amb l'expansió de les coses infinites". Explorant el material vibrant que és la vida, aquesta recerca espiritual condueix el poeta, dividit entre Spleen i Ideal, a través de diverses experiències per escapar de la dualitat desgarradora. L'amor, inicialment considerat, és ràpidament deixat de banda en favor de l'activitat que caracteritza els Taulers parisencs. La contemplació urbana culmina en una visió gairebé al·lucinant dels boirals matinals. Arriben aleshores el Vi i altres plaers artificials, i després el vici, flors del mal que només ofereixen miratge i disgust. En un últim intent d'escapar del spleen, el poeta emet un crit de Revolta blasfemadora. Resta La Mort.